En Toni i la Laura busquen pis. I el troben. Un pis amb un regal inesperat. Una habitació. Una habitació no escripturada. Una habitació de més. Una habitació, això sí, plena de llibres, de papers, d’estranys artefactes, de cassettes i diapositives amb sons i cares desconegudes... l'habitació dels trastos vells. Poc a poc, però, aquests trastos van agafant protagonisme. I el que semblen records sense importància poc a poc esdevenen pintures extraordinàries, poemes brillants, fórmules matemàtiques reveladores. Tots i cada un dels elements de l’habitació semblen estar creats per ments privilegiades, per mans expertes, en definitiva... per genis.

Però cap objecte té relació entre sí. O això és el què sembla... L’únic element d’unió serà l'antic inquilí del pis, un estrany personatge que dedicava el seu temps a buscar, perseguir, etiquetar i catalogar al que ell anomenava: genis oblidats.

Cercava a bojos genials, escriptors maleïts, científics perduts. El què els nostres protagonistes no saben és que l’antic inquilí encara viu al pis. L'estrany artefacte d'un estrany inventor fa què els protagonistes comparteixin espai sense saber-ho. Fins que les seves vides i els seus “temps” s’entrecreuaran per donar pas a una historia plena de sorpreses, salts en el temps, jocs d’equívocs, girs sorprenents i finals –en plural- inesperats.

Genius és una comèdia sorprenent, un relat de ciència ficció enrabassat, un drama casolà, un trhiller quotidià, un espectacle que es mou entre els recursos narratius dels best sellers, el to de les sèries de televisió americanes i els trucs escènics dels prestidigitadors.

Sinopsi

LEO: (sona Mozart, la Sonata K.284 en Re major) La genialitat és quelcom intangible... i al mateix temps és descaradament palpable. Ningú pot donar raons empíriques per dir que Mozart era un geni. Hi ha qui rebusca entre tones d’esquelets per mesurar-li el crani, per llegir el seu ADN, qui busca en la seva infància, en els seus orígens la raó per explicar allò què el fa especial. Explicar el què el fa diferent és el què ens obsessiona. I la resposta no és allí. Escolta la seva música, palpa-la, tasta-la, olora-la...(sonen les notes) és aquí on hi ha la diferencia, és ara on hi ha alguna cosa que va més enllà de tot. On hi ha quelcom inexplicable, i al mateix temps concret que ho converteix en extraordinari. Quan veiem la grandesa d'aquesta obra, quan reconeixem alguna cosa més gran que nosaltres mateixos estem davant d’una genialitat. Un interlocutor entre el nostre món i el més enllà. Una connexió directe amb la divinitat. Entendre la simplicitat i l'elegància en les fòrmules de Newton, en els sonets de Shakespeare, en els esbossos de Leonardo, ens catapulta ens empeny a una nova dimensió del nostre ésser.. La meva obsessió ha estat sempre buscar allò què ens fa anar més enllà, què ens fa ser més del què som.