Sopar de Nadal és el quart projecte de LA GUAPA Teatre. Un espectacle de mitjà format que es presenta com una farsa de màscares que explica un típic i tòpic sopar de Nadal d’una família catalana qualsevol. La visió d’una nena petita d’un dia tan especial com el 25 de desembre, amb una família reunida al voltant d’una taula per celebrar no sap ben bé què... Una farsa que combina el treball corporal amb la màscara, que barreja el cant amb el teatre d’objectes... per oferir una peça vibrant, políticament incorrecta i plàsticament sorprenent. Alegre de vegades, sinistra en d’altres, talment un reflex de nosaltres mateixos.

La voluntat d’aquest espectacle és la de tornar la veu a un tipus de teatre que ens expliqui, a una dramatúrgia que ens reflecteixi, a una interpretació que ens magnifiqui – en tot allò que tenim de bo i de dolent- ...

Una farsa que segueix les premisses estètiques d’espectacles de Comediants —Alè o Mediterrània— i el to agre, lúcid i lúdic de les primeres comèdies de Joglars —La Torna, M7 Catalonia—. Sopar de Nadal vol mostrar la crua realitat quotidiana de les peces de Dario Fo —Non si paga, non si paga!, Els arcàngels no juguen a les màquines de petaca— amb la ironia de mestres com Berlanga —Plácido o Bienvenido Mister Marshall— o Marco Ferreri —El Cochecito—. Grans noms que amb les seves obres han retratat els vicis, les manies, les misèries, les grandeses, les rialles i els sarcasmes d’una societat que sense la seva ajuda no podria entendre’s. Grans noms que han servit per explicar-nos; per posar-nos un mirall davant que ens deforma i estilitza. Que fa caricatura de la fotografia i fa fotografia de la caricatura. Noms i obres que ens han ensenyat que és imprescindible veure’ns per conèixer-nos; que el teatre i les arts són el reflex d’allò que som.

Stendhal deia que la novel·la és un mirall que es passeja pels camins. Nosaltres volem tornar a agafar aquest mirall per passejar-lo per davant d’una tradició que no se sap ben bé què significa. Per davant d’aquesta ficció anual que obliga als comensals a construir un personatge, a posar-se una màscara i a començar a actuar... Fins que la màscara cau, o s’enganxa, o s’estripa, o s’oblida... Sopar de Nadal passejarà aquest mirall que tot ho deforma o tot ho retrata perquè, tot rient, reconeguem els nostres gestos, les nostres paraules, el nostre propi comportament, en ple segle XXI.

LA GUAPA Teatre aposta per una dramatúrgia innovadora que recuperi l’antic esperit mediterrani de la festa, l’ancestral anhel del ritual, d’aquells símbols que ens defineixen i que ens expliquen. Per fer-ho, entenem que la màscara és un mitja còmode, fàcil i entenedor; i que els arquetips de la commedia dell’arte, amb la seva farsa i to burlesc, ajudaran a revelar veritats. La màscara ens transportarà a una intemporalitat que és passada, present i futura, amb una narrativa àgil, una estètica acurada, i un treball actoral precís.

L’objectiu d’aquesta dramatúrgia és, doncs, recuperar una forma de fer teatre, d’entendre la nostra identitat, i de mostrar-ho en una escenificació del segle XXI.

Sinopsi

Un sopar.
Una celebració.
Un ritual.
Tots al voltant d’una taula.
Una acció que es repeteix any rere any.
Els petons.
Les abraçades.
Els galets.
El pollastre.
El cava.
Les neules i els torrons.
Un poema en boca d’una nena petita:

Muntanyes nevades,
són dies d’advent;
també d’alegria
per tota la gent.

Els nens corren força
per tot el carrer
i arriben a casa
a prop del braser

I la història d’un nen petit.
Com sempre.
Com cada any.
I les males cares quotidianes es transformen en falsos somriures.
Els odis freqüents en abraçades postisses.
Els insults diaris es bescanvien per petons anuals.
Els deliciosos galets es llancen per fer mal.
Els taps del cava esdevenen projectils.
I mentre canten...
... sota la taula hi ha ball de trepitjades.
I tots segueixen un ritual que odien.
Que els fastigueja.
Però que han de seguir...
No saben massa perquè...
I de les ruïnes d’un sopar...
...de les sobres d’una guerra
...un lleva taps anuncia l’arribada d’alguna cosa...
I la sal esdevé neu...
I tres forquilles porten presents a una cullera petita...
I tot plegat no vol dir res, o potser sí...

Ja fem el pessebre
amb la mula i el bou.
A dins l’establia,
tots junts per si plou.

Tothom menja neules,
xampany i torrons.
Tots fem xerinola
cantant les cançons.

Com cada any.
Com sempre.